dimarts, 17 de febrer del 2009

LA BALMA DE L'ESPLUGA

AIGUA PEDRA I BOSC
Sant Quirze Safaja permet fer algunes de les aproximacions més interessants als cingles del Bertí. El racó proposat és un gran exemple de riquesa paisatgística de la zona i seria un perfecte resum de: pedra, aigua i bosc.

CINGLERES I BOSCOS
El municipi de Sant Quirze Safaja s´estén al nord-oest de la comarca del Vallès Oriental, ja formant part de la veïna subcomarca del Moianès.
La seva xarxa hidrogràfica és també rica, bàsicament tributària de la riera de Tenes que travessa el terme municipal abans precipitar-se a la cascada del Sant Miquel de Fai.
A més, hi ha llocs de gran bellesa, com ara la font del Puigdomènec , el collet dels Termes o Pla del Badó, en el curs baix del la riera del Tenes , però destaca per la seva singularitat la balma o bauma de l’Espluga.

UN GRAN ABRIC NATURAL:
Aigües amunt del modest torrent de l Espluga, prop del Mas dels Torrents, s’arriba a aquest racó amagat.. Es tracta d’una balma d’enormes dimensions, un gran refugi natural utilitzat com a tal per l’home des de molt antic, com han demostrat les excavacions arqueològiques realitzades a l’indret, en el que trobarem diversos estrats d’ocupació humana fins a una antiguitat de l ‘època preneolítica.

SANT MIQUEL DEL FAI

UN MONESTIR PENJAT SOBRE EL BUIT

Accés directe: Malgrat que pertany al municipi de Bigues i Riells, la carretera que porta fins a Sant Miquel del Fai surt des de sant Feliu de Codines, una mica al nord del poble hi ha un indicador.
S'accedeix a la zona del monestir pel pont del Rossinyol. Allí s'ha condicionat un apartament.
Tot plegat es suggereix com a impossible: un paisatge al Vallès millora les destinacions turístiques, un salt d'aigua espectacular i l'aportació humana, que demostra la fascinació pel lloc, amb la construcció d'un monestir allà on no es podia construir res.

ENORMES CINGLERES

El Vallès Oriental queda emmarcat en el seu extrem nord-occidental per un seguit de serralades de no gaire altura, però d'unes característiques geomètriques tan peculiars com espectaculars.
La llarga filera de color grisós es una referència ben visible i identificable des de molts punts de tot el Vallès. La riera de Tenes és l'únic curs fluvial de certa importància que s'atrevís a salvar aquest abrupte desnivell que formen les cingleres, i ho fa presidint-les en espectacularment en una llarga caiguda.

AGRICULTURA DE LA NATURA

Sant Miguel del Fai és un dels indrets més coneguts no ja del Vallès, sinó de Catalunya, estampa d'inspiració per a poetes de l'època romànica com F. Comprador o Víctor Balaguer.
La riera de Tenes té una caiguda de prop de 300 metres en tres salts esglaonats. En un d'aquestes tres grans, o falls, que d'aquí prové el nom del lloc, es va tenir la gosadia de construir-hi un monestir.

LITERALMENT PENJAT
Per accedir al monestir, que queda estrictament penjat en una posició molt elevada de la paret, hi ha un camí que ressegueix la cornisa i que passa sota la balma per on es precipiten les aigües del Rossinyol.

EL MONESTIR
El monestir de Sant Miquel del Fai el va fer construir Gombau de Besora, senyor del castell de Montbui, a finals del segle x.
En que qualsevol cas, va arribar a ser tan sols un petit priorat benedictí, però també un notable centre de devoció popular, fins que va començar a partir del segle XIV. L’església troglodita conserva la seva façana románica i el presbiteri, mentre que le gran casal gòtic de les dependències monàstiques ha estat reconvertit en un agradable restaurant.

EL CASTELL DE GRANERA

Accés directe: La manera més fàcil d’arribar a Granera és a través de la BV-1245, que surt des de Castellterçol. També es pot anar a Granera per una carretera que arrenca prop de Sant Llorenç Savall.

Granera és un poble minúscul, rodejat de boscos i arraconat en una estrella vall del Moianès. La fortalesa queda enfilada dalt d’un esperó racós, mostrant la seva contundent silueta d´aspecte bel.licós.

DE CARA AL MOIANÈS

El petit poblet de Granera es troba veritablement arraconat, separat del Vallès per la serralada homònima i orientat al Moianès. S’hi arriba per una llarga carretera que va a sortir a la carretera de sant Llorenç Savall a Monistrol de Calders. Aquest isolament, i el fet que es tracti d’un territori feréstec, molt trencat i amb poques planes per al conreu, explicarien que hagi estat sempre un poble molt petit, poc habitat. Fa a temps es va arribar a suposar la creació del títol de baró de Granera.

FESOMIA BÈL.LICA

De tots els castells que hi ha al Vallès, el de Granera és de ben segur el que evoca més fàcilment les cruentres disputes bèl.liques de l’Edat Mitjana. Sobre la protecció natural que és la paret vertical de roca, a més, s`hi conserva en força bon estat, la muralla amb una única porta d`accés que encara es conserva; La qual cosa el fa visible des de molt lluny i, alhora, li otorga una franca visió sobre el seu perímetre muntayós.

ELS BARRIS DE GRANERA
A l’ombra del castell, sembla buscar encara la seva protecció un grup de cases, on hi trobem el barri del Castell i el barri de l’Església.
Com en la majoria d`aquests petits pobles del Moianès, en les darreres dècades Granera ha recuperat lleugerament un cert dinamisme gràcies als seus gratificants paisatges.

SANT MARTÍ DE GRANERA
L`església parroquial de Sant Martí de Granera està una mica separada dels dos nuclis que conformen el poble, Es una construcció del segle XIII, sobre un temple encara més antic, però que ha patit nombroses modificacions en segles posteriors, la qual cosa n’ha acabat minvant el valor arquitectònic.

PINTURES ROMÀNIQUES
És molt destacable la petita capella de Santa Cecília. Tot i que des del davant mostra una aparença simple, rodejant-la es descobreix el seu bonic absis romànic, amb decoració llombarda.
Cal fixar-se en les pintures murals que encara conserva vagament, pintures romàniques de realització molt rústega, en les quals s`endevina un crist pantocràtor rodejat de quatre àngels.

EL CASTELL DE SENTMENAT

Una mica apartat de la vila, envoltat d’un paisatge rural, el castell de Sentmenat es contempla inicialment com una construcció simple i descurada. Només les seves dimensions deixen endevinar que aquella aparença bregada per la feina del camp amaga en la realitat un ranci caràcter nobiliari molt poc evident.

MAS AGRÍCOLA

Sovint se li dona l’esquena perquè ell també ens dona l’esquena: des de la carretera de Castellar es veu el castell des del darrere i sempre s’hi arriba pel darrere. No sembla pas un castell.
Acostuma a passar desapercebut perquè la seva aparença és més la d’una masia que no pas la d’una fortalesa. La seva funció actual és precisament la d’un mas agrícola, rodejat de conreus i de fruiters.

ORIGEN MEDIEVAL

Del castell se’n tenen noticies des del segle XI, i presenta una desordenada mescla d’elements romànics, gòtics i renaixentistes.

DELS SENTEMENAT

Una llegada explica que el nom de la població de Sentmenat fou concedit pel senat romà gràcies a un centurió que va conduir molt de pressa els seus cent soldats a defensa l’indret davant el setge d’un exercit enemic; a més, se li atorga un escut en què hi apareixen tres ales, volent significar que havia anat més ràpid que un ocell, que només en té dues.

L’ERMITA DE CAN FRUITÓS

A la part del darrere del castell, fora del que era el seu perímetre defensiu, hi ha una petita capella de curiosa forma allargada i estilitzada; és l’ermita de Sant Jaume o de Can Fruitós, nom que li prové de la masia a la qual pertanyen aquells terrenys. Des del segle XIX és el panteó familiar de la família dels Sentmenats.

EL PONT DEL DIABLE

Martorell s’ubica en dels rius Llobregat i Anoia i des de Terrassa s’hi pot arribar per la carretera c-243.
El pont del diable amaga un misteri d’enormes dimensions. És d`origen romà, i es diu que aquest pont és obra del diable. Segons la llegenda, es creu que hi va haver un acord entre el diable i Mandoni, un cabdill de l’exèrcit . A partir d’un pacte diabòlic el diable salvaria tot el seu exèrcit de l’atac dels romans a canvi de poder disposar de l’ànima de Mandoni. De llegendes n’hi ha moltes, com ara la de la història del mateix pont, que és similar al famós arc de Berà, però més senzill. El pont ha estat molt reformat en èpoques posteriors, i també va ser reconstruït després de la Guerra Civil, ja que era apreciat per la seva situació estratègica.
El Martorell modern ha crescut essencialment a l’altra banda del riu Anoia i continua tenint importància com a nus de comunicacions.

dilluns, 16 de febrer del 2009

la casa

Había una vez dos amigos en un pueblo de la Mancha cuyo nombre he olvidado que se llamaban Tom Sawyer y Huckleberry Finn.
Un domingo, aburridos deciden entrar en una casa abandonada en la que siempre habían querido entrar por curiosidad.
Entraron con linternas, mochilas y de mas. . . Al abrir la puerta principal se encontraron un comedor enorme y al fondo una puerta, detrás de esa puerta había un pasillo largo, y con muchas puertas. Tom entró primero, y Huck asustado comenzó a abrir puerta por puerta para ver lo que había dentro, tras la primera puerta se encontró con una habitación llena de material que parecía haber sido utilizado para torturar a alguien. Huck mas asustado aún cierra la puerta y abre la siguiente donde se encuentra con un hombre encadenado con síntomas de agresión, Huck pensó que tal vez los objetos de maltrato que vio fueron usados con el y se asusto, el hombre de repente comenzó a pedir socorro para que lo sacaran de ahí, Huck y Tom salieron corriendo Hasta que vieron una puerta abierta, donde entraron. Era una habitación oscura, sin más luz que la que pasaba por debajo de la puerta, de pronto se encendió una luz al fondo de unas escaleras, conducían al piso de abajo, el sótano, estos comenzaron a bajar, poco a poco para no hacer ruido.
Al bajar se encuentran a Osama Bin Laden jugando al pocker con George Bush y Jose María Aznar.
Flipando, volvieron a subir y a dar vuelta atrás, ya habían visto qué pasaba ahí dentro, al salir fueron contando lo que vieron dentro de esa casa a todo el pueblo, nadie les creyó, a partir de ahí todo el pueblo comenzó a pensar que estaban locos y en realidad lo estaban porque todo aquello solo fueron imaginaciones suyas.

LA PEDRA GENTIL.

Escenari de bruixeria

La pedra Gentil és una de les construccions megalítiques més espectaculars de Catalunya. Però la seva fama es fonamenta en les llegendes que l’envolten.
Per accedir-hi directament cal agafar la carretera c-61 i abans d’arribar a Vallgorguina es troba l’accés per agafar aquesta pista i caminar una mica més fins al dolmen.

Escenari malèfic

El dolmen de la pedra Gentil es troba elevat sobre un petit turonet, molt a prop de l’antiga església de Santa Eulàlia de Tapiola , en l’extrem oriental del massís del Corredor. Aquest no és el seu emplaçament original , perquè va ser canviat de lloc al segle XIX..
És un indret d’aparença agradable , lluminós, molt mediterrani i , tot i això, deu ser un dels punts de Catalunya entorn del qual s’han creat més llegendes sobre bruixeria. Aquell indret ha estat escenari des de temps immemorials de ritus pagans relacionats amb la natura i, a banda de les qüestions relacionades amb la bruixeria.

4.000 anys d’antiguitat

Aquest dolmen de Vallgorguina és un dels megàlits (paraula d’origen grec que significa “pedra gran”) més espectaculars que poden veure’s a Catalunya, però es considera que té uns quatre mil anys d’antiguitat i se li atribueix una funció funerària.
La construcció està formada per set pedres verticals rústegues que sostenen una gran llosa horitzontal de 3,5 per 2,5 metres, i té una alçada d’entre 1 i 2 metres.

Casa del diable
Segons la tradició , aquests dolmen era lloc de trobada de les bruixes del Montseny i de la costa de Maresme. Les bruixes que s’aplegaven a l’entorn dels pescadors i havien fet malifetes eren penjades de la pedra del dolmen. Llavors, desencadenaven un gran vent i es creu que les bruixes s’elevaven cap el cel per convertir-se en núvols amenaçadors i provocaven tempestes i calamarsades.
D’altra banda, havien portat a la forca més d’una dona, torturada pels inquisidors.

Relats
Hi ha llegendes que diuen que es podien veure bruixes per tota la costa, enfilades damunt d’escombres que feien de cavall o ballant al so d’un flabiol.